Carta a un amor no correspòs

Aquest és un text que vaig escriure fa uns dos parells de mesos a un ex "rotllo", per dir-ho així, ja que no vam arribar a tenir res seriós. M'havia promés el cel i la terra i, finalment, em va engegar.  Estava tan desesperada i perduda que no deixava d'explicar-ho als amics de confiança, tot demanant consells i preguntant què havia de fer: uns em deien que passés del tema, l'oblidés, que l'amor arriba quan menys t'ho esperes; altres, però, em deien tot el contrari i, seguint el que més em deleitava, vaif decidir lluitar pels meus somnis. De fet, vaig fer-ho fins al final i, em vaig equivocar tantíssim, que finalment, després de lluitar durant tot l'estiu, després de rotllos amb ell, els quals jo creia reconciliadors però que en el fons, per a ell només eren per passar l'estona, em va demanar que m'allunyés d'ell per sempre, que la situació havia arribat a tal extrem que fins i tot no volia veure'm mai més.
Aquesta carta la vaig fer durant la primera meitat de la meva lluita. No és real, però és suficient com per semblar-ho. És clar, ell mai m'hagués fet un text tant llarg explicant tot el que sentia; només pretenia camuflar-ho per tal que jo piqués el seu ham de poder i, finalment aconseguir el que volia: complaure el seu instint biològic. Jo, però, seguia estimant-lo per sobre de tot i així ha estat fins al dia d'avui.

- Amor, encara m’estimes?
- ...
- Em... podries fer-me un favor? Serà l’últim que et demanaré.
- ...
- Ja que mai m’expliques el que sents o com et sents, m’ho podries dir ara? Necessito saber-ho, no puc viure amb el dubte, m’està matant i vull viure com abans, jo era feliç... Em vas prometre felicitat eterna i al final m’has ocasionat tot el contrari. No entenc res i sento que si pogués, segurament acceptaria la realitat, viuria amb més tranquil·litat i podria acabar oblidant-ho d’una vegada per totes. Estic malalta de desamor i només tú en tens la cura. Ajuda’m...
No sé el que vull, no m’entenc ni a mi mateix; sóc un immadur. Al principi tot va ser una il·lusió. Mai vaig estimar-te, només m’agradaves i prou i, per tant, tot arriba a la fi quan aconsegueixo el que vull d’aquest tipus de situació; no crec que pugui pas anomenar-se sentiment. De tu me’n he cansat, et veig com una simple noia, ja no ets especial. Ets la més pesada que mai hagi conegut però, tot i així, m’encanta veure com t’arrossegues darrere meu, com si fos el teu ídol, la teva obsessió, la teva única esperança en el món, el teu desig més gran, la teva única opció de felicitat, el teu amor impossible... M’agrada, tot això, em puja l’autoestima al màxim i em sento més valorat que mai. No sé pas com, però ultimament i més que mai, el meu reflex al mirall aparenta el de Brad Pitt, o potser millor encara. Per tant, què en treuria d’estar amb tu si ets tan poca cosa? Em mereixo algú de la meva categoria, com a mínim que pugui estar valorat en un 9 o un 10: una supermodel, per exemple. Compleixes el requisit? No? Doncs, bona nit...! ;)