Ja fa mesos que ho intento, però només ha crescut el que sento. Sé que no tornaràs i encara t'espero. Provo mil maneres d'oblidar, busco pels carrers de la ciutat, busco entre les pedres i no trobo més, i no trobo més que cares que ensopeguen amb el teu record. Jo només demano un home que m'estimi, però sense protestar i que tingui el teu somriure i també la teva boca i el teu nas i que cada dia estigui al meu costat.
No sé què puc fer, no sé. Per molt que em diguin, sé que mai t'oblidaré.
No hi ha ningú com tu; ningú que decideixi trencar-me la vida i s'emporti el meu somriure. No hi ha ningú com tu.
Em quedo sola i tan cansada de no deixar d’esperar una trucada; el sentiment que guardo mai no s’acaba.
Potser serà millor buscar companyia, algú que vulgui arreglar-me la vida. Però reemplaçar-te sé que no és la sortida.
No sé què puc fer, no sé. Per molt que em diguin sé que mai t'oblidaré.
No sé què puc fer, no sé. Per molt que em diguin, sé que mai t'oblidaré.
No hi ha ningú com tu; ningú que decideixi trencar-me la vida i s'emporti el meu somriure. No hi ha ningú com tu.
Em quedo sola i tan cansada de no deixar d’esperar una trucada; el sentiment que guardo mai no s’acaba.
Potser serà millor buscar companyia, algú que vulgui arreglar-me la vida. Però reemplaçar-te sé que no és la sortida.
No sé què puc fer, no sé. Per molt que em diguin sé que mai t'oblidaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada