I see in my dreams the look in your eyes, like diamonds in the sky

1 million & Lady million

Ajuda'm a creure en el nostre destí, aquell per sempre junts; allò que em vas prometre, allò que es convertí en una il·lusió, el meu somni de cada nit... ♥

Adéu 2012!

Julieth's photografies

No hi ha res millor que la festa, sempre amb la millor companyia; però aquesta esdevé màgica en el moment que arriben les festes nadalenques. En part, pel fet que tot es vesteix de platejat i daurat, en contrast amb blancs, negres i algun toc vermell. 

Aquest any ha estat realment dur: va començar d'una manera semblant, ja que patia mal d'amors, tot i que d'una manera molt més light. La veritat és que aquell primer amor, que tampoc ho va ser pròpiament dit, sinó més aviat un amor no correspòs, em va martiritzar l'ànima durant uns tres anys. Després, un parell de mesos més tard d'aquell cap d'any, uns dies abans del meu aniversari, tot havia canviat. Era una altra persona; havia conegut nous amics, noves rutines, noves experiències i era una persona totalment diferent, renovada, serena i en pau amb mi mateixa i amb els altres. 

Ara, però, ha estat molt diferent. Primer de tot, aquest havia estat un amor amb una mica més de base i, per tant, podríem etiquetar-lo com "un primer amor" i, tal com diuen, és el que fa més mal. Les tècniques anteriors van ser del tot en va o, si més no, havia de fer un sobreesforç per tal de sortir de l'abisme i, amb la meva escassa voluntat, després d'aquests llargs mesos puc afirmar que estic millor, però no sóc feliç, em falta alguna cosa; sé de que es tracta, però no m'atreveixo ni a dir-ho en veu alta, ha passat tant de temps que fins i tot em sento avergonyida de conservar aquest sentiment.

Cada cop que poso els peus en aquella discoteca recordo el primer contacte, abraçada; el nostre primer petó; els seus ulls i la seva mirada encantadora, dolça i plena d'afecte; les seves mans; la seva pell perfumada, fina i bronzejada; el seu jersei, on s'aplegava tota la intensitat del perfum... Moments que mai oblidaré, tot i que ell ho hagi fet com si es tractessin de simples records sense importància, d'una nit de festa com qualsevol altra. 

Et vaig estimar a més no poder, t'ho vaig donar tot i lúnica promesa que no vaig complir va ser la d'oblidar-te.

Amor de primavera; desamor d'estiu...

Aquesta és una altra de les cançons que, just en el moment que comencen, ja en el primer segon, només sentir la primera nota ja sé de quina es tracta. També fa mal... sé que tu també la relacionaves amb mi; et vaig dir que m'agradava molt, ja que em definia a mi mateixa. Al principi, abans que comencés tot, l'escoltava i pensava en la festa i en mi: en els meus moviments a dalt de la tarima, just davant de tot i al centre; els rotllos que després apareixien; les persones que feien d'aquelles nits les més màgiques de tot el trimestre... Era tan feliç, m'estimava tant, que m'hagués casat amb mi mateixa i tot. Havia après que la felicitat es trobava en el fet de valorar tots i cadascun d'aquells detalls, petits moments als quals ara donava una importancia especial. Per posar un exemple, arribava a classe i no m'avorria pas mai; el temps passava tan ràpidament, que quasi ni en tenia per trencar-me el cap. Així doncs, sempre eren dies alegres, mai em desanimava; l'ànima no em pesava, sinó que volava fins als núvols i allí em quedava en un de propi, ple de felicitat.

En aquell moment jo em sentia com una reina; feia el que volia sense trencar-me la closca i no tenia remordiments posteriors. Sabia que no m'havia de fixar en ningú, ja que això trencaria amb aquella felicitat però, sense voler, inconscientment, va passar el que menys desitjava. Sí, la meva felicitat va augmentar en triples, però després es va apagar de cop, sense deixar ni rastre. Jo volia retrobar-la, però diuen que un cop perduda, ja no torna mai més, que he de tornar a crear-ne una de nova. Per tant:

Estimada felicitat, torna... si més no, si n'ets una de nova, assimila't a l'anterior; realment la trobo a faltar des del fons de l'ànima.

Amor de primavera...

Encara recordo quan em vas passar el link perquè escoltés la cançó. Se'm va quedar al cor per sempre més i es que sempre que la sento penso en tu i fa mal, molt mal; m'he de tapar les orelles per tal de no posar-me a plorar. És dur, però aquesta és la realitat; el desamor et presiona el pit i t'arrenca el cor. És realment dolorós...

Una mujer sin amor es como una flor sin sol; se marchita...

Le fabuleux destin d'Amélie Poulain

“- Verá, mi pequeña Amélie, usted no tiene los huesos de cristal, podrá soportar los golpes de la vida; si usted deja pasar esta oportunidad, con el tiempo su corazón se irá volviendo seco y frágil como mi esqueleto. ¿A qué espera? Ande, vaya a por él.” Amélie

Memories of a Geisha

Geisha

“Madre siempre decía que mi hermana Satsu era como la madera, tan arraigada a la tierra como un árbol de sakura; pero de mí decía que era como el agua. El agua puede abrirse camino incluso a través de la piedra y si se ve atrapada, siempre busca un nuevo camino." Memorias de una geisha

Aquí segueixes: en alguna part entre el lòbul temporal i frontal

Marie Antoniette

Des que hem començat l'any, ja fa 72 hores seguides que penso en tu, els moments viscuts, les nostres cançons... Segueixo tan paranoica com l'any passat: a part de tenir-te present a cada moment del dia, no deixo de somiar amb el teu record. La teva mirada, el teu somriure, les teves carícies i, sobretot, els teus petons. Cada dia queda més lluny, però ho tinc present com si fos meu per sempre, com si pogués lluïr-ho exteriorment i, de fet, així ho demostra la brillantor de la meva mirada apagada.

Ja fa uns set mesos que ho intento, però no aconsegueixo canviar el fet que signifiquis tant per mi; amb el temps la intensitat del dolor s'alleugereix però no s'apaga. Em tens ben agafada, em sento arrelada a tots i cadascun dels fets i paraules que em dedicaves i no pas per la sensació de sentir-me desijtada, sino perquè sé que t'estimo des del fons de la meva ànima. 

Saps perfectament que hagués donat la meva vida sencera només per tu; el teu amor és el que em feia més feliç. Semblava que seria etern, que seria nostre per sempre, que creixeria i moriria al mateix temps que nosaltres; així m'ho deies i io et creia, però va desaparéixer com si res, sense deixar ni rastre de la teva purpurina.

Aguillotinada dia rere dia pel teu desamor, Maria Antonieta  uns minuts abans d'ésser executada em sento...