Aquesta és una altra de les cançons que, just en el moment que comencen, ja en el primer segon, només sentir la primera nota ja sé de quina es tracta. També fa mal... sé que tu també la relacionaves amb mi; et vaig dir que m'agradava molt, ja que em definia a mi mateixa. Al principi, abans que comencés tot, l'escoltava i pensava en la festa i en mi: en els meus moviments a dalt de la tarima, just davant de tot i al centre; els rotllos que després apareixien; les persones que feien d'aquelles nits les més màgiques de tot el trimestre... Era tan feliç, m'estimava tant, que m'hagués casat amb mi mateixa i tot. Havia après que la felicitat es trobava en el fet de valorar tots i cadascun d'aquells detalls, petits moments als quals ara donava una importancia especial. Per posar un exemple, arribava a classe i no m'avorria pas mai; el temps passava tan ràpidament, que quasi ni en tenia per trencar-me el cap. Així doncs, sempre eren dies alegres, mai em desanimava; l'ànima no em pesava, sinó que volava fins als núvols i allí em quedava en un de propi, ple de felicitat.
En aquell moment jo em sentia com una reina; feia el que volia sense trencar-me la closca i no tenia remordiments posteriors. Sabia que no m'havia de fixar en ningú, ja que això trencaria amb aquella felicitat però, sense voler, inconscientment, va passar el que menys desitjava. Sí, la meva felicitat va augmentar en triples, però després es va apagar de cop, sense deixar ni rastre. Jo volia retrobar-la, però diuen que un cop perduda, ja no torna mai més, que he de tornar a crear-ne una de nova. Per tant:
Estimada felicitat, torna... si més no, si n'ets una de nova, assimila't a l'anterior; realment la trobo a faltar des del fons de l'ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada