Aquí segueixes: en alguna part entre el lòbul temporal i frontal

Marie Antoniette

Des que hem començat l'any, ja fa 72 hores seguides que penso en tu, els moments viscuts, les nostres cançons... Segueixo tan paranoica com l'any passat: a part de tenir-te present a cada moment del dia, no deixo de somiar amb el teu record. La teva mirada, el teu somriure, les teves carícies i, sobretot, els teus petons. Cada dia queda més lluny, però ho tinc present com si fos meu per sempre, com si pogués lluïr-ho exteriorment i, de fet, així ho demostra la brillantor de la meva mirada apagada.

Ja fa uns set mesos que ho intento, però no aconsegueixo canviar el fet que signifiquis tant per mi; amb el temps la intensitat del dolor s'alleugereix però no s'apaga. Em tens ben agafada, em sento arrelada a tots i cadascun dels fets i paraules que em dedicaves i no pas per la sensació de sentir-me desijtada, sino perquè sé que t'estimo des del fons de la meva ànima. 

Saps perfectament que hagués donat la meva vida sencera només per tu; el teu amor és el que em feia més feliç. Semblava que seria etern, que seria nostre per sempre, que creixeria i moriria al mateix temps que nosaltres; així m'ho deies i io et creia, però va desaparéixer com si res, sense deixar ni rastre de la teva purpurina.

Aguillotinada dia rere dia pel teu desamor, Maria Antonieta  uns minuts abans d'ésser executada em sento...