Esperar durant tres trimestres l'arribada de l'estiu, no només per la festa sinó també per poder dormir i que finalment, el desamor et porti a la privació d'aquest plaer tan gran com és dormir després d'un llarg dia de Sol. No hi ha excusa: definitivament estava malalta d'amor... o desamor; i és que em provocava un temor decomunal el simple fet d'estirar-me al llit. A part de que el seu record em pertorbava la ment hora sí, hora també, els somnis es feien horribles. És clar que podia estar als seus braços durant un parell d'hores dins el mateix, però sabia que quan despertaria, ell ja no hi seria i, per tant, vaig decidir que no dormiria cap nit fins que caigués morta de son i no m'amoinaven pas les conseqüències. Somiava igual però, almenys, em resistia al fet de presentar-me voluntària al somni; les necessitats biològiques m'hi obligaven al final.
Així doncs, em passava les nits ben desperta, tot mirant pelis. Al principi tenia fòbia a les pelis romàntiques i, per tant, preferia passar una estona de terror o bé intentant riure amb les comèdies. Més tard ja vaig poder començar amb les comèdies romàntiques, que vaig descobrir que, tot i que fossin bastant irreals, tenien un caire més aviat positiu i això em deleitava.
Tantes vegades que m'havia empassat Titanic, sola o amb companyia, però sempre amb la manta, les crispetes i la comparació d'aquella agredolça història amb l'amor que vivia en aquell moment, platònic o real. Realment li tinc fòbia; si llavors ja m'emocionava amb el dramàtic desenllaç, és possible que ara em passi uns dies ben deprimida, plorant, recordant, trobant a faltar aquells moments, aquelles paraules i, sobretot, aquella sensació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada